Le tocó… llevaba tiempo en la lista. No es ni el primero ni el último, está por en medio.
7/10
[No me gusta hacer reseñas, un libro lo tiene que juzgar cada uno, porque para gustos los colores]
Verano, libros y melocotones
Responder
Un nuevo propósito…
…próximamente
Descubrir verdaderas joyas (I)
Y el día menos esperado descubres una maravilla, poco conocida, y que ocupará un lugar en ti para siempre. [Adoro estos momentos]
Ésta es la de hoy. Gracias al frecuente uso de la metaliteratura de Joyce. Uno de sus personajes la recita en The Dead.
Donal Og/ Young Donald
It is late last night the dog was speaking of you;
the snipe was speaking of you in her deep marsh.
It is you are the lonely bird through the woods;
and that you may be without a mate until you find me.
You promised me, and you said a lie to me,
that you would be before me where the sheep are flocked;
I gave a whistle and three hundred cries to you,
and I found nothing there but a bleating lamb.
You promised me a thing that was hard for you,
a ship of gold under a silver mast;
twelve towns with a market in all of them,
and a fine white court by the side of the sea.
You promised me a thing that is not possible,
that you would give me gloves of the skin of a fish;
that you would give me shoes of the skin of a bird;
and a suit of the dearest silk in Ireland.
When I go by myself to the Well of Loneliness,
I sit down and I go through my trouble;
when I see the world and do not see my boy,
he that has an amber shade in his hair.
It was on that Sunday I gave my love to you;
the Sunday that is last before Easter Sunday.
And myself on my knees reading the Passion;
and my two eyes giving love to you for ever.
My mother said to me not to be talking with you today,
or tomorrow, or on the Sunday;
it was a bad time she took for telling me that;
it was shutting the door after the house was robbed.
My heart is as black as the blackness of the sloe,
or as the black coal that is on the smith’s forge;
or as the sole of a shoe left in white halls;
it was you that put that darkness over my life.
You have taken the east from me; you have taken the west from me;
you have taken what is before me and what is behind me;
you have taken the moon, you have taken the sun from me;
and my fear is great that you have taken God from me!
[Gracias a Lady Gregor tenemos la traducción al inglés del irlandés]
what it was,
what it will be.
«Except roll down the window and let the wind blow back your hair»
Pels qui em coneixen saben que sento predilecció per aquest gran músic. Sempre he escoltat cançons d’ell, sobretot les típiques. Però va arribar el dia en què vaig escoltar la que seria una de les meves cançons preferides, Thunder Road. Des d’aquell instant vaig veure al Boss amb uns altres ulls, escoltava les seves cançons amb una altra atenció. Proveu-ho escoltant aquest directe a Barcelona. (Em posa la pell de gallina!)
You can hide ‘neath your covers
And study your pain
Make crosses from your lovers
Throw roses in the rain
Waste your summer praying in vain
For a savior to rise from these streets
Well now I’m no hero, that’s understood
All the redemption I can offer, girl
Is beneath this dirty hood
With a chance to make it good somehow
Hey what else can we do now?
Except roll down the window
And let the wind blow back your hair
Avui dedico aquest post a ell, perquè què millor dia que el del seu aniversari. Happy Birthday dear Springsteen!
Pot ser és casualitat, pot ser és perquè simplement m’agrada el nom. Fa mig any va arribar al meu món un gosset que em dóna alegria i pau cada vegada que el miro. És increïble aquest sentiment, i com un animal te’l pot fer treure amb tanta força. Ell és el meu Bruce particular.
Porque hay amores que no saben el suyo verdadero
Cuando tú llegues
«Cuando llegues -si tienes que llegar- entra sin hacer ruido. Usa tu propia llave. Di buenas tardes, di buenas noches, y entra. Como quien ha salido a un recado, y regresa, y ve la casa como estaba, y lo aprueba, y se sienta en el sillón més cómodo con un lento suspiro. Abre cuando llegues, si quieres, la ventana a los sonidos cómplices de fuera, y a la luz, a la favorable intemperie de la vida. El tiempo en que no te tuve dejará de existir cuando tú llegues. Todo será sencillo. Como una rosa recién cortada, se instalará el milagro entre nosotros. No habrá nada que no quepa en mis manos cuando llegues. Tornasoladas nubes coronarán el techo de la alcoba. ¿Dónde están mis heridas?, me diré…
Pero escúchame bien: llega para quedarte cuando llegues»
El dueño de la herida, Antonio Gala.
— • —
El verano se despide lloviendo.
Lorca a Dalí (y viceversa)
Acuérdate de mi cuando estés en la playa y sobre todo cuando pintes los crepitantes y mis cenicitas, ¡Ay mis cenicitas! Pon mi nombre en el cuadro para que mi nombre sirva para algo en el mundo …
(Federico García Lorca, tu nombre ha servido para muchas cosas)
He aquí uno de los fragmentos que Lorca escribió en sus cartas a Dalí. Al leerlas se pueden apreciar muchas cosas, sin la necesidad de husmear para saber si había el AMOR del que se habla que había entre ellos.
Ara mateix
Avui m’ha vingut a la ment un dels poemes del M. Martí i Pol que més m’enlluernen. Fa anys que l’escoltava en veu de Luís Llach, ell va fer que l’agafés tanta estima. He de dir, però, que escoltar-lo en directe per ell, per la Sílvia Pérez Cruz i pel Pep Guardiola va ser encara més emocionant.
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Martí i Pol
Nothing like this... 